Comentari de text

Cançó de bressol (LA NIT 1956)

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve
.És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Cançó de Bressol, és una poesia que forma part del llibre La Nit publicada l'any 1956 per Vicent Andrés Estellés, un periodista, escriptor i poeta valencià del segle XX.

En La Nit, podem veure la tristesa i el desconsol d’un pare que ha perdut a la seva filla de només 4 mesos d’edat.En aquesta poesia, Cançó de Bressol, Estellés fa una oda a la seva filla petita, ja que la lloa i la recorda.

El tema principal de la poesia (i de tot el llibre) és la mort, ja que ‘La nit’ símbol de foscor, obscuritat,etc. fa referència a la mort.

És un romanç heptasíl·lab on totsels parells rimen en assonant.
Trobem diferents recursos literaris, com per exemple repetició, al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama). Trobem el ‘Jo poètic’ com a element intensificador al vers 1.

I en quant al contingut, podem veure en el vers 3 i 4 com es refereix a que és com un cercle, ell s’alimenta d'ella perquè la continua recordant, i ella d’ell, perquè la funció d’un pare es alimentar al seus fills.

El vers 11 vol dir que és molt més important que la seva vida, i en els 4 últims versos podem veure com l’autor diu que la seva filla ho és tot per a ell.

I als versos 13 i 14 hi ha un encavalcament.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seva obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seva obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seva obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seva obra més coneguda.

A partir d'eixe moment comença a ser reconegut i es publica la seva obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seves memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).