Orígens de la novel•la

La paraula novel·la ve etimològicament del llatí novus, que significa nou.
En italià novella és també una novetat o succés interessant.
El novel·lista crea successos nous, però versemblants i els narra amb bellesa literària. L’aspiració màxima de la novel·la és despertar en el lector el gust i el plaer per la lectura.
La seva prosa per tant ha de ser amena i interessant i les seves descripcions clares. La novel·la és, abans de res, una narració. El novel·lista ens conta una història i ho fa en prosa, la qual cosa distingeix a la novel·la d’altres subgèneres narratius, tals com l’epopeia i la poesia narrativa.

L'origen de la novel·la medieval va associat al naixement de les llengües romanços.
En primer lloc a França i després en altres nacions europees, es difonen relats de considerable extensió, al principi en vers i després en prosa, amb una temàtica variada. La novel·la clàssica com va ser Roman de Troie, de Benoít de Saint-Maure, la cortesa-caballeresca com Tristán i Lancelot, de Chrétien de Troyes, la alegórica (Blanquerna, de Raimundo Lulio), etc.
La literatura italiana dels segles XIII i XIV s’apropia de tot aquest material i el va tornar a elaborar, propicia l'obra de Boccaccio (El Decamerón, Fiammetta), que està dirigida a la burgesia de l’època.