Adéu i, després, feu l’exercici que us proposem:
CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971)
Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.
Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.
Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.
De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.
Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.
Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.
M. Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)
L’autora utilitza un llenguatge metafòric i poc explícit perquè la censura en els anys 70 encara actuava. Feu les activitats següents:
a) «De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre». A quina guerra es refereix?
S'està referint a la Guerra Civil Espanyola.
b) «Entre crits i aldarulls político-metafísics». Expliqueu de quins crits està parlant Roig.
Al parlar de crits i aldarulls s’està referint a què a les universitats catalanes eren centres on la joventut s’agrupava i defenia els seus ideals, objectius o propòsits.
c) Què vol dir «escric en una llengua a mig néixer»?
Es refereix a que el català, en aquella època, no era una llengua com la coneixem avui dia, una llengua oficial d’una comunitat autònoma, sinó que era una llengua d’ús familiar que molt pocs utilitzaven a l'hora d'escriure.
d) Informeu-vos de què significa la frase «d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades».
Es refereix a la Guerra del Vietnam.
e) El text acaba dient: «I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència». Escriviu una frase semblant pel que fa al significat.
La raó té un paper molt important en el nostre dia a dia, ja que gràcies a ella podem prendre decisions de manera correcta i afavorir el nostre destí.
f) Expressions del text.
-Fer la gara-gara: Fer la pilota.
- Sóc d'un barri de senyores pones: Senyores burgeses de la Barcelona Franquista.
- Canonades de l'any de la picor: Molt antigues.
- Senyors amb més seny que or: Senyors que no tenen diners però que són molt savis.
- De la guerra no vaig tastar ni el pa negre: No va viure la guerra i no va passar gana a la vida.
- Ovejitas del Señor: Totes les nenes d'una rigurositat moral cristiana que seguien les directrius dels capellans a l'època franquista.
- Futurs gallimarsots morals: Les nenes que anaven a la seva classe serien tot el contrari del que eren a al seva infantesa.
-Xino-xano: Poc a poc.
- Camparse-les per sempre: Marxar i no tornar.
- Sortir del niu: Allunyar-se de la protecció familiar.
-Tornu de pet: De seguida.
- Volta el món i torna al Born: Aniràs pel món viatjan però acabaràs tornant al indret on nasqueres.
2.3. Reescriviu el paràgraf següent substituint el barri que Montserrat Roig descriu pel barri o poble on viviu vosaltres, i expliqueu els records que us desvetlla. Canvieu tots els elements del text que us calgui per obtenir un escrit coherent.
Sóc de l'eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal.
Sóc de Singuerlín, un barri de la nostra estimada ciutat, Santa Coloma. D'un barri de segona categoria, amb parcs que es fan la competència. D'un barri de safareig i de coneixèr-se tothom. Jo vaig nèixer, dos dies després de Sant Jordi, el dia del llibre, de la rosa, en l'hospital Vall d'Hebron, un hospital amb jardins al voltant. Un jardí plé de roses i gespa verd. En un hospital d'aquests on no fa ni fred ni calor; amb l'olor característic dels hospitals, que s'olorava per tot arreu. Vivím envoltats de gente humil que treballa cada dia perquè no hi falti el pà a sobre de la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada