...
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, behònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
...
Maria Mercè Marçal.
....
....
El poema a comentar, és el poema nºI, pertanyent a “Tombant”, sexta secció de l’obra literària “Bruixa de Dol”, de Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
“Bruixa de dol” és un poemari estructurat en vuit seccions. El poema que s’ha triat per a comentar pertany a la secció sexta, titulada “Tombant”. Aquesta secció formada per dotze composicions, són poemes amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Quant a la mètrica, és un poema d’estructura irregular, format per dos estrofes, la primera de 10 versos, i la segona de dos. Són versos lliures d’art menor i major.
En el poema podem veure com amb el primer vers ens situa en el temps, a dia d’avui, vint-i-u de desembre, és a dir, concreta l’eix temporal.
Diu que feia molt de temps que no hi sortia al balcó, i que, al sortir ha vist un seguit de plantes i flors que les anomena com una enumeració.
Els últims dos versos són una mena de conclusió, on justifica perquè no sortia al balcó des de feia temps, era perquè “corria darrere d’amors”, és a dir, estava pendent de les seves relacions amoroses i no tenia temps per sortir al balcó.
Així que amb això podem veure que el tema principal del poema és la importància que dona l’autora a l’amor, i que per ell no pot fer activitats de la seva vida quotidiana, com podria ser sortir al balcó.
Quant les figures literàries, trobem anàfora als versos 5, 6 i 7 de “de”. Encavallament en el vers 4, enumeració del vers al 8, un paral·lelisme i també paradoxa al vers 9, on diu “que si se’m mor, no se’m mor”, i per últim, aposiopesis al vers 11 (...).
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
“Bruixa de dol” és un poemari estructurat en vuit seccions. El poema que s’ha triat per a comentar pertany a la secció sexta, titulada “Tombant”. Aquesta secció formada per dotze composicions, són poemes amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Quant a la mètrica, és un poema d’estructura irregular, format per dos estrofes, la primera de 10 versos, i la segona de dos. Són versos lliures d’art menor i major.
En el poema podem veure com amb el primer vers ens situa en el temps, a dia d’avui, vint-i-u de desembre, és a dir, concreta l’eix temporal.
Diu que feia molt de temps que no hi sortia al balcó, i que, al sortir ha vist un seguit de plantes i flors que les anomena com una enumeració.
Els últims dos versos són una mena de conclusió, on justifica perquè no sortia al balcó des de feia temps, era perquè “corria darrere d’amors”, és a dir, estava pendent de les seves relacions amoroses i no tenia temps per sortir al balcó.
Així que amb això podem veure que el tema principal del poema és la importància que dona l’autora a l’amor, i que per ell no pot fer activitats de la seva vida quotidiana, com podria ser sortir al balcó.
Quant les figures literàries, trobem anàfora als versos 5, 6 i 7 de “de”. Encavallament en el vers 4, enumeració del vers al 8, un paral·lelisme i també paradoxa al vers 9, on diu “que si se’m mor, no se’m mor”, i per últim, aposiopesis al vers 11 (...).
Podem veure com és un poema amb una estructura molt simple, on la majoria de versos són una enumeració de les plantes que hi troba al balcó. Cal comentar com concreta l’eix temporal al vers 1, i la presència del “Jo poètic” al llarg del poema.
Per acabar, cal comentar que els dos últims versos funcionen com a conclusió, ja que justifica perquè no sortia al balcó, era per aquesta amor que l’absorbia tot el temps.
Per acabar, cal comentar que els dos últims versos funcionen com a conclusió, ja que justifica perquè no sortia al balcó, era per aquesta amor que l’absorbia tot el temps.
En tota l'obra de Maria Mercè Marçal veiem com fa moltes referències al amor, de vegades de manera positiva i d'altres negativa. En aquest poema podem veure que la referència és negativa, ja que si és una cosa que l'absorbeix massa temps, no pot continuar fent coses quotidianes de la seva vida, és a dir, la canvia.
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada