Comentari de text

Cançó de bressol (LA NIT 1956)

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve
.És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Cançó de Bressol, és una poesia que forma part del llibre La Nit publicada l'any 1956 per Vicent Andrés Estellés, un periodista, escriptor i poeta valencià del segle XX.

En La Nit, podem veure la tristesa i el desconsol d’un pare que ha perdut a la seva filla de només 4 mesos d’edat.En aquesta poesia, Cançó de Bressol, Estellés fa una oda a la seva filla petita, ja que la lloa i la recorda.

El tema principal de la poesia (i de tot el llibre) és la mort, ja que ‘La nit’ símbol de foscor, obscuritat,etc. fa referència a la mort.

És un romanç heptasíl·lab on totsels parells rimen en assonant.
Trobem diferents recursos literaris, com per exemple repetició, al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama). Trobem el ‘Jo poètic’ com a element intensificador al vers 1.

I en quant al contingut, podem veure en el vers 3 i 4 com es refereix a que és com un cercle, ell s’alimenta d'ella perquè la continua recordant, i ella d’ell, perquè la funció d’un pare es alimentar al seus fills.

El vers 11 vol dir que és molt més important que la seva vida, i en els 4 últims versos podem veure com l’autor diu que la seva filla ho és tot per a ell.

I als versos 13 i 14 hi ha un encavalcament.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seva obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seva obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seva obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seva obra més coneguda.

A partir d'eixe moment comença a ser reconegut i es publica la seva obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seves memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).

Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques

Les propostes poètiques del simbolisme francès són vistes com la via de renovació del llenguatge narratiu. Desapareixen, doncs, les fronteres entre el llenguatge denotatiu(considerar propi de la poesia) i el connotatiu (considerat propi del vers), i el ritme poètic, les imatges i les metàfores s'nstrauren en la prosa.La poesia busca noves formes rímiques a través de la música. El concepte de poesia es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers(la prosa rimada i el poema en prosa). El llenguatge poètic de moltes obres narratives fa que puguin ser definides com a poemes en prosa.

Del conjunt de les diferents arts aplicades a la narrativa, ens surten textos suggeridores basats en imatges sensorials, visuals, auditives, tàctils, que desvetllen l’emoció i la imaginació dels lectors a través de la suggestió.

Biografia: Victor Català

Caterina Albert i Paradís, més coneguda pel pseudònim Víctor Català (L'Escala, 11 de setembre de1869 - l'Escala, 27 de gener de 1966) fou una escriptora espanyola.

Caterina Albert era la filla major del matrimoni de la burgesia format per Lluis Albert i Parareda, advocat i polític republicà, i Maria dels Dolors Paradís i Farrés, escriptora aficionada de poesia.
Va estudiar solament l'escola primària, llevat de un any passat en un internat a Girona i de classes particulars de dibuix i pintura en el seu domicili. En 1890 mor el seu pare i Caterina es fa càrrec dels negocis familiars i de la cura de la seva mare. Aquestes activitats no li van impedir viatjar per Europa i passar algunes temporades en un pis que va llogar en 1904 a Barcelona, on es va relacionar amb intel·lectuals com Joan Maragall, Narcís Oller i Ángel Guimerà. Els seus últims anys ho va passar postrada en el seu domicili.

Amb només catorze anys va escriure Parricidi i en 1897 el drama El setè, sant matrimoni.
Va aparèixer en l'escena literària en els Jocs Florals d'Olot (Girona) en 1898 on li van premiar la recopilació de poemes Cant dels mesos i un monòleg, La Infanticida. Aquest últim monòleg va causar escàndol per la temàtica i el to amb que estava escrit. L’escàndol va augmentar quan, diversos anys després, es va saber que ho havia escrit una dona. Des de llavors, va signar com Víctor Català. Ja havia usat amb anterioritat el pseudònim masculí Virgili Alacseal en alguns poemes publicats pel periòdic L'Esquella de la Torratxa.
Entre maig de 1904 i abril de 1905 va ser publicada en lliuraments en la revesteixi Joventut, la seva novel·la més coneguda, Solitud, que va merèixer traduccions a l'alemany, espanyol, francès, i italià i va ser duta al cinema per Roma Guardiet en 1991.
Va escriure altra novel·la, Un film (3000 metres) (1926), i moltes recopilacions de contes:

Drames rurals (1902)
Ombrívoles (1904)
Caires vius (1907)
La Mare-Balena (1920)
Contrallums (1930)
Vida molta (1950)
Jubileu (1951).

Si bé la seva obra va ser escrita integrament en català, en 1944 va publicar el llibre de contes en espanyol Retaule. Dos anys més tard dóna a conèixer el llibre de proses Mosaic. També va conrear la poesia
El cant dels mesos(1901)
Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905)

I el teatre, encara que mai va veure representat cap text dramàtic propi.
Quatre monòlegs (1901)
Teatre inèdit (pòstum, 1967)

El corpus narratiu es presenta coherent i cohesionat a través de diversos eixos temàtics com la bogeria, la violència, el tractament de l'entorn, la destinació i la solitud dels seus personatges, preferentment dones. El seu estil va ser caracteritzat com ruralisme, després d’haver incursionat en els seus començaments en el modernisme.

Orígens de la novel•la

La paraula novel·la ve etimològicament del llatí novus, que significa nou.
En italià novella és també una novetat o succés interessant.
El novel·lista crea successos nous, però versemblants i els narra amb bellesa literària. L’aspiració màxima de la novel·la és despertar en el lector el gust i el plaer per la lectura.
La seva prosa per tant ha de ser amena i interessant i les seves descripcions clares. La novel·la és, abans de res, una narració. El novel·lista ens conta una història i ho fa en prosa, la qual cosa distingeix a la novel·la d’altres subgèneres narratius, tals com l’epopeia i la poesia narrativa.

L'origen de la novel·la medieval va associat al naixement de les llengües romanços.
En primer lloc a França i després en altres nacions europees, es difonen relats de considerable extensió, al principi en vers i després en prosa, amb una temàtica variada. La novel·la clàssica com va ser Roman de Troie, de Benoít de Saint-Maure, la cortesa-caballeresca com Tristán i Lancelot, de Chrétien de Troyes, la alegórica (Blanquerna, de Raimundo Lulio), etc.
La literatura italiana dels segles XIII i XIV s’apropia de tot aquest material i el va tornar a elaborar, propicia l'obra de Boccaccio (El Decamerón, Fiammetta), que està dirigida a la burgesia de l’època.

Maria Rosa: Acte III

Després de tant temps, per fi els han pagat les quinzenes als treballadors de la carretera.
En aquest acte succeeix el casament de la Maria Rosa i en Marçal, ja que ell la va comprometre per casar-s’hi amb ella.
Els regals del casament per part d'en Gepa, va ser un pollastre, per part de la Tomasa i en Quirze els hi deixen viure a casa seva, ja que ells és marxen a Aragó a treballar en la nova construcció d’una carretera, i per últim, en Badori, els regala un vi que té tres anys.
En Gepa i en Marçal parlen de com és va enamorar de la Maria Rosa,que li agradava d'ella...etc. I l'astut d'en Gepa no para de fer comentaris amb doble sentit, ja que ell mai ha confiat amb en Marçal, i sempre ha cregut que ell ha tingut alguna cosa a veure amb el fet de que l'Andreu estigui mort.
Arriba la Maria Rosa, ve de l’església ja que ha anat a demanar consell al rector.
Més tard, s'en va a vestir-se, però no porta vestit de núvia perquè no te diners per comprar-se un. Es posa un mocador al coll i una falda negra.
Al armari troba una samarreta de l'Andreu i es posa a plorar abrasant-la contra el seu pit.
Marxen tots cap a l’església menys la Tomasa que és queda fent el menjà i parant la taula i en Badori que és queda amb ella.
Quan tornen del casament, es posen a dinar junts a menjar, i en Badori treu el vi que els ha regalat als nuvis.
En Marçal comença a beure i beure i beure. Però, més tard, en Badori explica que aquest vi té tres anys, i és el vi que va trepitjar l’Andreu a la verema.
Al Marçal li va canviar la cara del tot, i llavors la Maria Rosa, es va posar a beure. En Marçal va deixar de beure i els demés li deien que perquè no bevia? Si era el vi del seu millor amic, l’Andreu!
Al acabar el convit, es queden la Maria Rosa i en Marçal tot sols. Ella comença a dir-li que si confia en ella, que en una parella no hi ha de haver secrets, etc. Per incomodar-lo i que confessi.
I també li diu que ella sempre l’ha estimat, i que fins i tot hagués mort l’Andreu per tal d’estar amb ell.
En aquest moment, en Marçal es delata i diu que ell va ser qui va assassinar al capatàs.
La Maria Rosa comença a dir-li a cridar-li ‘assassino’, que marxi d’allà, que l’ha besat,etc.
Ella es sorprèn i li clava un ganivet amb el qual finalment el mata i venja al seu estimat.
Al moment entren tots corrents i veuen a en Marçal mort. La Maria Rosa els diu la he matat perquè és el veritable culpable de la mort del capatàs i de l’Andreu.

Teló.

Maria Rosa: Acte II

Després de quinze mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa continua passant-lo molt malament.El Quirze creu que el millor per a ella seria tornar-se a casar perquè pretendents no li falten. I diu en Gepa que ella està enamorada del Marçal.Aquella nit vindran els companys de feina per a buscar una solució a què no els hi paguen les quinzenes.La Maria Rosa decideix marxar lluny del poble perquè no pot viure més allà.En Quirze pensa que vol marxar per culpa de la Tomasa, però se n'adona que això no és el que li passa a la seva germana. Vol marxar ja que va tenir un somni amb el Marçal. Va somiar que ell ocupava el lloc de l'Andreu, que estaven dormint els dos en el mateix llit. I llavors a l'endemà al veure’l el seu cor es va accelerar, no pot evitar sentir-se atreta per ell i l'única solució que té és marxar.Arriben tots excepte el Marçal i en Badori vol que comencin i que aquell que no hi sigui s'ho perd.
En Marçal arriba i escolta les paraules llavors comença a veure’s la tensió que hi ha entre els dos.Decideixen escriure una carta com a mostra de la seva insatisfacció amb que no els hi paguin, és la proposta feta pel Marçal. En Badori no està d'acord.Criden a la Maria Rosa perquè ella és l'única que sap escriure.En Marçal li dictarà la carta i per això fa el possible per desfer-se de tots i quedar-se a soles amb ella. Comença a dictar una carta amb un to suplicant, però a mesura que avança el sentit de les seves paraules agafen un altre significat: s’està declarant a la Maria Rosa. Ella al escoltar les paraules del Marçal vol fugir, no pot continuar allà, si ho fa caurà als seus braços.La Maria Rosa li diu al Quirze que demà mateix marxarà, ja no pot estar més temps al poble. Arriba la Tomasa i el Quirze té cara trista. Ella pregunta que li passa, ell li diu que la seva germana marxa cap a vila.La Maria Rosa està enfeinada preparant la seva maleta, la Tomasa no s'ho acaba de creure.La Tomasa ajuda a la Maria Rosa amb la seva feina i li dona unes pessetes que tenia estalviades.El Marçal entra i va a asseure’s al costat de la Maria Rosa, aquesta li ho impedeix dient-li al Badori que ho faci. Això li fa moltíssima ràbia al Marçal.La Tomasa que està mig adormida parla i diu que li fa pena que la Maria Rosa marxi.En escoltar aquestes paraules el Marçal salta, li pregunta a la Maria Rosa que està passant.Ella diu que no res, però al Badori li diu que se'n va lluny.En Marçal, enrabiat, crida al Badori. Comencen a pujar el to i acaben per voler sortir al carrer a barallar-se.
Surten al carrer, però els nois els separen. Ella esta molt preocupada, en Gepa diu que tot això ho fa el Marçal per ella.Després d’això tots marxen i se’n van adormir.
De sobte truquen a la porta, ella obre. És el Marçal que diu que està ferit.Ella està molt esverada, està preocupada per que li pot haver passat al Marçal.Entra a la casa i al veure que no està ferit i que la mentit, el vol fer fora, però ell no marxa, i comença a dir-li que se l’estima, que estigui amb ell...i la Maria Rosa acaba confessant-li el que sent, ell li fa un petó, creu que ara tot anirà bé, que ella voldrà ser la seva esposa.Però no és així la Maria Rosa continua decidida en què ella estima a l'Andreu i que cap home podrà reemplaçar-lo.En Marçal ho té clar, aconseguirà el seu amor sigui com sigui, així que decideix cridar a tothom perquè el vegin allà i poder comprometre-la.Entren els companys. I veuen al Marçal amb la Maria Rosa dins de la casa, en Quirze està molt furiós.Pregunta què hi fa ell allà, en Marçal amb orgull diu que ha sigut la Maria Rosa la que li ha obert perquè l’estima.Ella ho nega i en Quirze en un arrebat vol matar-la, encara que els altres l’aturen.
En Marçal se sent satisfet ja que ha aconseguit el que volia.